La paradoxa africana: inseguretat alimentària i emergència econòmica.

Introducció-.

Àfrica, malgrat la tendència a percebre-la com si d’un únic país es tractés, és el tercer continent més extens, desprès d’Àsia i Amèrica i presenta en el seu conjunt i dins els seus estats mateixos una enorme variabilitat cultural, econòmica i ecològica.

Ara bé, a l’hora de presentar-nos aquest continent la tendència  als mitjans de comunicació és a fer-ho com si es tractés d’una unitat homogènia la qual s’associa majoritàriament a estereotips negatius, com ara, inseguretat, guerra i fam, alhora que – com a reacció a aquesta visió pessimista- comença a sorgir en espais més alternatius un interès per mostrar relats més positius i una altra cara d’Àfrica.

Hem volgut apropar-nos a aquests imaginaris del continent africà servint-nos, principalment per a documentar-nos, de reportatges i notícies d’actualitat difosos pels mitjans de comunicació on ens informen -amb visions oposades i posant l’accent en aspectes totalment diferents- sobre l’evolució la darrera dècada de la seva situació econòmica i social.

La construcció social d’Àfrica-.   

Existeix una tendència majoritària, que arrancà aproximadament als anys setanta, a considerar – front l’èmfasi en èpoques anteriors en fer prevaldre l’existència d’una realitat objectiva- que és la cultura i el llenguatge qui construeix la realitat.

Utilitzem el concepte imaginari, en aquest sentit, per a referir-nos a la representació a partir de la qual s’interpreta la realitat o, dit d’una altra manera, la mirada a partir de la qual atenem i ens fixem –objectivem en aquest cas Àfrica- en determinats aspectes -tota una sèrie dades i la seva interpretació- i, en el mateix sentit, obviem i no li donem la mateixa importància a d’altres fets.

Aquests imaginaris legitimen, més enllà d’una manera de veure el món, tota una sèrie de valors i jerarquies en l’accés als recursos i l’exercici del poder. El domini d’Àfrica al segle XIX per part de les potències colonials, per exemple, es justificà a través d’idees com la de progrés i contribució a l’educació i desenvolupament d’una població africana arrelada en costums irracionals.

(veure: https://www.youtube.com/watch?v=IsagkRgW3Sg&feature=emb_share&fbclid=IwAR3XxvbCfeHqovCsKXi7RxAP0SgEkZaiWySnF-UPwdNb9MnRf8HpSRhZhW8 )

Òbviament, la manera de veure-ho per les persones situades en posicions de poder a les potencies colonitzadores i la majoria de la població dels països ocupats eren bastant dispars, però per a que el domini colonial fos efectiu i durable més que l’ús de la força –que comptava també amb la seva legitimitat- era més important i efectiu que la població s’identifiqués amb els relats dels colonitzadors i reproduís a les seves practiques quotidianes els valors i desitjos que aquests transmetien.

Alhora, si bé el legat colonial a l’Àfrica és obvi en usos lingüístics, religió i costums i ho són també les diferències segons la metrópolis foren França, Anglaterra o Portugal, també resulta evident que el domini colonial no aconseguí evitar la pervivència de parts significatives de les cultures natives.

La literatura existent sobre la història d’Àfrica predominant encara tendeix, en aquest sentit, a accentuar un aquests dos aspectes, d’una banda, la legitimitat de dominar i intervenir a Àfrica per ajudar-la i fer-la partícip dels beneficis d’Occident i, d’altra banda, el seu rol com a escenari d’utopia i resistència front els interessos que s’amaguen darrera d’aquesta voluntat d’hegemonia total.

D’alguna manera, en el context actual i marcant les diferències, ens trobem amb posicions semblants. Un relat clàssic d’una Àfrica necessitada d’ajuda i que emfasitza en les desigualtats socials, els conflictes bèl·lics i la inseguretat alimentària que pateix el continent i, d’altra banda, un altre imaginari oposat que vol mostrar l’altra cara d’Àfrica: un continent emergent, ple d’oportunitats, tot potencial.

Les oengés i organismes internacionals –FAO, PNUD, etc.- són curiosament qui més contribueixen a reificar aquest relat solidari amb Àfrica que reclama la intervenció internacional –habitualment dita cooperació- per a alleugerir els problemes socials que pateix, mentre front aquesta mirada paternalista irromp amb força l’Àfrica del panafricanisme que menysprea la intromissió d’occident i la seva ajuda interessada tot promovent un continent unit i capaç de capgirar l’actual situació fent d’Àfrica un exemple d’èxit i emergència –ara en sentit positiu- econòmica.

A la pràctica, així, ens trobem com en l’actualitat conviuen dos relats antagònics d’Àfrica que donen en el seu univers un sentit radicalment diferent a la seguretat alimentària i nutricional i lluita contra les desigualtats socials. Un apunta una sèrie de causes –canvi climàtic, conflictes bèl·lics i baixa productivitat agrícola- i apel·la explícitament a ficar aquestes problemàtiques en l’agenda internacional i situar-lo com una prioritat política i un altre que ignora (o dona a entendre que el creixement mateixa ho solucionarà) la justícia social i temes com la fam i la pobresa i es focalitza en presentar-nos un futur alternatiu –el somni africà- on els països africans tenen finalment un lloc important a la historia.

Els drets socials i la lluita per establir un nou relat d’Àfrica-.

Allò més significatiu a establir no és qui té la veritat, doncs les dades donen la raó a totes dues mirades, sinó en que fiquen l’accent. Es més, ni tan sols es tracta de pragmatisme i quin relat defensa millor els interessos dels i les africanes i amb el qual els hauria de resultar més fàcil identificar-se, sinó simplement quin relat els sedueix més i els permet somniar (creure).

Els indicadors mostren com des de l’any 2005 fins l’any 2014 –passant d’un 21,2% a un 18,3% respectivament- la seguretat alimentària havia millorat al continent africà i com, coincidint amb l’any 2015 i els acords per eradicar la fam a l’Agenda 2030, aquesta  ha augmentat de manera sostinguda –amb gairebé 35 milions més de persones subalimentades- posant en perill els pactes internacionals signats i evidenciant -amb aquest agreujament de la inseguretat alimentària- el fracàs de l’ODS 2: fam zero.

state-food-security-nutrition-2018-inbrief-es_pages-to-jpg-0011

Les causes es relacionen amb els efectes del canvi climàtic: cada cop hi ha més sequeres i més intenses, així com les inundacions també són més freqüents, influint negativament sobre una agricultura i ramaderia amb una ja de per si baixa productivitat de la qual depèn el 80% de la població. A això s’afegeix la volatibilitat (especulació alimentària) dels preus i un augment dels conflictes bèl·lics que provoca desplaçaments importants de la població i  quedin àmplies superfícies agràries sense conrear.

Una de les principals demandes durant molts d’anys per a oenegés i organismes internacionals vinculats a l’àmbit de la cooperació era que la lluita contra la desnutrició esdevingués una prioritat política. Que figurés en el lloc 2 de l’agenda 2030, en aquest sentit, podria ser vist com un èxit. Els resultats,  no obstant, mostren com l’enèssin intent de salvar Àfrica torna a fracassar.

Òbviament,  no afirmem que fos sincera aquesta pretensió de prioritzar la defensa dels drets socials i lluita contra la fam, com possiblement tampoc ho fou quan les potències europees es repartiren Àfrica a l’època colonial amb l’excusa de fer-la participar del progressos d’occident o la voluntat de democratització que impulsaren, desprès de la segona guerra mundial, al continent els processos d’independència.

Estem, simplement, davant un nou fracàs d’aquesta pretensió civilitzadora –evangelitzadora, colonitzadora, democratitzadora, etc- que dificulta el que la majoria dels i les africanes s’identifiquin amb el relat ben intencionat dels beneficis d’aquesta aliança internacional que defensen la majoria de les oenegés i organismes internacionals per a millorar la seva qualitat de vida.

Alhora existeix front aquesta mirada paternalista, més enllà dels titulars sobre guerres i refugiats, un altra cara d’Àfrica amb emprenedors i homes de negocis que, sense complexos, exemplifiquen una visió diametralment oposada: un relat d’èxit d’Àfrica a escala mundial que situa a  cinc economies africanes –segons el FMI- entre les sis que més creixen al món, un continent amb un creixement demogràfic explosiu i una classe mitja en expansió.

Àfrica recupera en aquest relat –com a terra d’oportunitats-  l’interès de la època colonial esdevenint –en paraules de l’economista kenià Seth O. Gor- “el lloc en el qual s’ha d’estar”. El potencial radica en una Àfrica unida:  mil milions de persones (que siran el doble l’any 2050), 54 països i un PIB agregat de 3000 bilions d’Euros. Aquest és el somni de la Unió Africana (UA) que impulsa una Àrea Africana de lliure Comerç i on milions d’africans i africanes fiquen les seves esperances.

Un exemple emblemàtic seria Ruanda. Vint-i-cinc anys desprès de la massacre amb la que bona part del món vincula Ruanda aquest estat de 12 milions d’habitants aspira a ser la Singapur africana i es vist com un exemple de transformació. Amb un creixement econòmic  del 7,8%, Ruanda  ha apostat fort per la seva apertura cap a l’exterior, els negocis i les cimeres internacionals. Va ser a Kigali, de fet, on la Unió Africana va acordar llançar la seva proposta de lliure comerç.

Àfrica es reinventa al·ludint al seu immens potencial per a il·lusionar i vendre al món el somni africà. Àmplies superfícies de terra fèrtil, un continent ric en minerals, creixent interès per la tecnologia i millores notables en la capacitació d’una població jove treballadora que suposa gairebé un 70% del total, en un ampli mercat continental de més de 1200 milions de persones i en el qual s’ha ampliat la classe mitja i la seva capacitat de consum.

Ser un cas d’èxit i vendre’s com a tal és l’empeny d’un ampli espectre de la classe política africana, emprenedors empresarials, mitjans de comunicació i membres –cantants, cineastes, escriptors, etc.- del sector cultural. Es tracta de donar l’esquena a l’Àfrica de la misèria per a contar històries positives i que il·lusionin.

Resulta  més seductor, posats a somniar, sentir-se part d’un relat d’èxit que d’un altre –indignant- que et reifica com a víctima. El relat d’una Àfrica emergent cohesiona i il·lusiona. El panafricanisme explota aquest anhel de tenir un lloc destacat en el món i la historia i una àmplia part de la ciutadania es deixa enlluernar –com si d’una telenovel·la es tractés- per aquesta Àfrica en procés de construcció del que donen testimoni del seu èxit aeroports i aerolínies que –amb una voràgine de persones movent-se de tot el món- connecten Àfrica entre si i al món, hotels de luxe i gratacels que monumentalitzen aquest moment històric, alhora que artistes que cerquen reconciliar amb la seva obra l’essència i veu africana amb els avenços tecnològics i la modernització.

En l’actual context de globalització i democratització de la tecnologia Àfrica posa en valor un dels seus tradicionals actius: contar històries. En aquestes la pobresa i la fam no importen davant el repte d’una Àfrica unida capaç d’aprofitar els avantatges d’un món interconnectat i en el qual, ara sí, es veuen amb bones condicions competitives.

El relat tradicional toubab de la fam i la pobresa perd força en la mesura mateixa que aquestes problemàtiques s’agreugen. Possiblement això sigui degut que en el centre d’aquest relat d’accés als drets socials i la igualtat  mai han tingut -com a protagonistes en la seva reivindicació i exercici a partir dels seus criteris culturals- un paper preponderant les i els africans.

Possiblement el somni africà s’assembli molt al xinès o a l’indi i el seu aprofitament en un món globalitzat de les potencialitats que suposa el seu creixement demogràfic –Àfrica tindrà l’any 2034 una població jove en edat de treballar superior a la xina i la Índia- i de la seva classe mitjana. Semblen tenir una posició avantatjosa en aquesta lluita pel relat malgrat que, un cop més, les desigualtats socials s’incrementin i només participi d’aquest creixement econòmic una minoria.

El relat d’una Àfrica emergent -amb les contradiccions que implica el domini econòmic que exerceixen les multinacionals occidentals i la forta influència xinesa sobre el continent a qui més beneficia aquesta globalització- està guanyant aquesta lluita per l’hegemonia. Allò que és manté es l’exclusió d’una àmplia majoria dels beneficis d’aquest èxit, a diferència d’abans però, està el poder sentir-se orgullós de ser africà i formar part d’una potència emergent amb futur.

Imagen paises que más crecen del mundo

Published by

COOPERACIÓ ACTIVA CAMP DE TARRAGONA I TERRES DE L'EBRE

Cooperació Activa al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre agrupa principalment a persones arribades amb la immigració a les comarques tarragonines i a professionals relacionats amb els nostres àmbits d’actuació: sanitat, educació, bona governança, sobirania alimentaria i empreneduria, quant als nostres programes de cooperació internacional, i experts en mediació, estrangeria, drets humans i acollida lingüística en els d’acció social i interculturalitat. Volem facilitar, a través del suport a entitats veïnals i compromís d’aquestes amb mesures transformadores vers la igualtat de gènere, l’accés a drets bàsics i pressionar i recordar a les administracions la seva obligació de ficar tots els mitjans possibles per a garantir-los. Creiem que tothom pot aportar quelcom per a millorar el seu entorn i que la base per a fer-ho és l’auto-organització.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s