10 anys fent codesenvolupament al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre (III): Re-inventant-nos com a entitat de cooperació-.


Un grup de persones lligades a la lluita pels drets civils de la diàspora senegalesa al Camp de Tarragona que volíem promoure també projectes de cooperació internacional decidim, a finals del 2013, crear COOPERACIÓ ACTIVA AL CAMP DE TARRAGONA I LES TERRES DE L’EBRE, constituïda formalment el 15 de gener de 2014.

Molts dels seus membres érem de la diàspora senegalesa i havíem promogut accions de codesenvolupament a les nostres poblacions d’origen, principalment a través de l’enviament de contenidors amb material o bé diners destinats a persones sense recursos.

Un exemple seria l’Associació de senegalesos de Salou per la integració, d’on provenen tres dels quatre membres de la junta actual de la nostra entitat, que sorgí l’any 2003 de l’acord de 10 persones per a fer un donatiu de 50 euros cadascuna d’elles per a recolzar una tradició local al Senegal que consistia a organitzar una festa en el marc de la qual la gent amb menys recursos -per poder passar l’estació seca- s’emportava arròs i d’altres aliments.

Dos anys més tard, a aquesta iniciativa s’havien sumat més de 50 persones de diferents nuclis de les regions de Kaolack i Diourbel, així que es decidí constituir formalment l’associació, de la qual un any més tard formarien part més de 200 persones sòcies.

Aquesta mateixa entitat arriba a un acord l’any 2009 amb l’Hospital Joan XXIII mitjançant el qual aquest els cedeix material que havien de substituir a canvi que s’ocupessin de fer-lo arribar a l’hospital de Touba i a les Cases de Santé (ambulatoris) de Mboul Kaël, Khayra Diaga i Mboss.

La creació de Cooperació Activa al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, això no obstant, vol impulsar una altra manera de fer cooperació internacional, allunyada de l’assistencialisme i el paternalisme i centrada en l’impuls de projectes que puguin néixer i ser sostenibles a zones rurals del Senegal.

Per dir-lo d’una altra manera, la idea era actualitzar allò que venia fent l’Associació de senegalesos per la integració en tant que accions nascudes i liderades dins del context de la diàspora, però afegint un vessant més tècnic que contribuís a donar impuls a projectes socials nascuts al Senegal -en l’àmbit sanitari, educatiu i de l’emprenedoria econòmica- i a la seva gestió i sostenibilitat per part d’agents locals.

A dir la veritat, teníem més clar allò que no volíem ser que no pas el que faríem. No volíem expedicions de toubabs que destinaven 1 o 2 mesos a ajudar Africans i després tancaven la paradeta i tornaven a casa.

Tampoc volíem quedar atrapats en les modes i terminologies de les grans entitats de cooperació que,  darrere dels seus projectes sovint convertits en negoci, actuen d’apisonadores transmetent els ideals hegemònics i reproduint una imatge d’Àfrica pobre i depenent de la seva ajuda.

Partíem que calia fer valdre allò que es feia al Senegal, atenint-nos a la importància de les polítiques públiques per garantir drets socials fonamentals i de l’autoorganització de la societat civil per pressionar en aquest sentit, alhora que entenem que sobre aquesta defensa d’allò públic i els drets de la ciutadania es pot impulsar una cooperació simètrica entre agents del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre i del Senegal.

Preliminars: zones, àmbits d’actuació i contraparts-.

Des de l’inici vam limitar la nostra actuació a l’àmbit rural, d’una banda, perquè la majoria de membres de la diàspora que formaven part de l’entitat provenen d’aquest entorn i, d’altra banda, perquè resultava més viable atenent a les nostres possibilitats de mobilització de recursos econòmics posar en marxa projectes al món rural.

La majoria de persones de la diàspora al Camp de Tarragona pertanyen a les regions centrals del Senegal (Fatick, Diourbel i Kaolack) i, en el nostre cas, es concentren al departament de Mbacke (Diourbel). La primera tasca que vam assumir va ser promoure entitats que agrupessin a la població local i poguessin actuar de contraparts -dissenyar i executar les accions a dur a terme- a les zones del Senegal susceptibles d’acollir projectes.

La primera entitat que es constituí, fins i tot mesos abans que la nostra, fou l’Association pour le Developpement de Diawré Kouta (APDDK), fruit de l’esforç de dinamització de persones de la diàspora originàries d’aquesta població que passaven allà les vacances i dels avantatges que implicava disposar de persones que havien decidit retornar des d’Espanya voluntàriament a Diawré Kouta.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és acord-partenariat.jpg

L’hivern del 2014, membres de la diàspora i el tècnic de l’entitat es desplacen a aquesta zona per consensuar les primeres accions a dur a terme aquell mateix estiu. Es decideix que 3 equips de treball -sanitari, educatiu i agrari- es desplaçarien allà entre agost i setembre per establir juntament amb l’APDDK i agents locals un diagnòstic de situació.

Per a fer-ho, l’APDDK facilitaria tota la logística als equips de treball i establiria els contactes amb els responsables de la Regió sanitària i la Inspecció d’Educació i Formació de Mbacke, actors amb els quals col·laborarien inicialment els cooperants desplaçats dels equips sanitari i educatiu, així com acompanyaria l’equip agropecuari i – de cara a disposar d’un diagnòstic de la situació del sector més acurat- concertaria trobades amb els tècnics de l’administració a escala regional en aquest àmbit.

Aquell mateix hivern tenen lloc també les primeres accions consistents en la construcció de 13 latrines -bàsiques, anomenades allà militars- i la posada en marxa d’un taller tèxtil a la població de Diawré Kouta.

Dues demandes traslladades per l’APDDK a la nostra entitat i que portem a terme gràcies a la donació de 17 màquines de cosir i l’aportació individual del primer president de l’entitat, Demba COUTA, qui finança l’enviament via contenidor d’aquestes i realitza un donatiu per a la construcció de les latrines.

L’APDDK s’ocupa de sufragar la capacitació dels membres del taller tèxtil i materials inicials previstos en aquesta, així com per a la construcció de les latrines s’adopta un sistema pel qual l’associació subvenciona el 50% del seu cost, aportant cada família beneficiaria el 50% restant, el que permet -en ser el preu més baix de l’habitual en fer-se a través de treball comunitari- que pugui arribar-se a les 53 latrines construïdes.

A l’estiu, tal com estava previst, 8 persones voluntàries es traslladen a Senegal a treballar juntament amb l’APDDK i els equips locals del Posté Santé de Touba Mboul i l’Ecole Elementaire de Diawré Kouta en l’establiment d’un diagnòstic de situació que guiés els programes i projectes a implementar els pròxims 5 anys en els àmbits sanitari, educatiu i agropecuari i, transversalment a tots tres, el de bona governança i desenvolupament comunitari.

La primera estada va ser un aprenentatge tant per a la nostra entitat com per a les nostres contraparts. L’opció triada, com per exemple treballar conjuntament amb la regió sanitària i l’equip del Poste de Santé de Touba Mboul, responia a la necessitat que l’equip sanitari disposés d’un marc de treball dins del qual desenvolupar la seva tasca i, al mateix temps, conèixer les polítiques públiques i programes que s’estaven executant.

Part de la població local no acabà d’entendre que els cooperants de la nostra entitat col·laboressin amb els de la regió sanitària, ja que l’assistència sanitària allà no era gratuïta i s’esperava dels cooperants que ajudessin a la població. Allò que s’esperava d’una ONGD és que organitzés jornades d’atenció gratuïtes i facilités medicació als assistents. La idea mateixa de “diagnòstic de situació” també era incompresa per una àmplia part de la població, que entenia que l’estada havia de ser més pràctica.

En l’àmbit educatiu fou més fàcil l’entesa, en formar part els mestres de l’APDDK i quedar-se voluntàriament tot el professorat durant l’estiu per a organitzar activitats conjuntes amb els nens i nenes de primària, elaborar el diagnòstic i establir els programes i projectes a posar en marxa en iniciar-se el curs.

Per la seva banda, les persones encarregades del diagnòstic agropecuari -el salouenc Liam De Haam i la tarragonina Ana Omanz- havien de familiaritzar-se amb els cultius i tècniques locals, així com acompanyar a l’APDDK a reunions per conèixer les recomanacions dels tècnics de l’administració i les polítiques estatals previstes implementar a la zona.

En aquest context, l’equip de cooperants a més de dur a terme els diagnòstics de situació en els 4 eixos de treball prèviament establerts -desenvolupament comunitari i bona governança, millora de l’abast i eficiència de la xarxa d’atenció primària a Touba Mboul, lluita contra l’abandonament escolar i millora de la qualitat educativa i emprenedoria i sobirania alimentària- va fer també, malgrat no estar previst, les clàssiques consultes gratuïtes -amb suport en medicació de l’Ajuntament de Touba Mboul i la Regió sanitària- i d’altres activitats, com ara, plantar 800 arbres amb l’alumnat de l’Ecole Elementaire de Diawré Kouta.

Des de l’inici la població prioritzà l’actuació en l’àmbit sanitari, perquè hi havia una taxa molt alta de mortalitat matern-infantil i el seguiment pre- i postpart de la mare i el nadó era molt deficient. Això tenia causes multifactorials, costums relacionats amb l’embaràs, cost associat a l’atenció sociosanitària i proves, llargs desplaçaments en carro per anar al centre de salut, etc.

L’APDDK i altres entitats demanaven apropar l’assistència sanitària a la població, convertint-la en una opció al seu abast econòmicament i ampliant els equipaments -més propers a la població- en què s’atenia.

Les polítiques sanitàries del Senegal, a través de les anomenades estratègies avançades, preveien el desplaçament del personal sanitari a les aldees, però a la pràctica era inviable per les característiques de la zona -població dispersa en una àrea molt extensa- i infradotació de personal.

Així, per exemple, l’APDDK ens demanà d’atendre -fer aquestes jornades gratuïtes- a un mòdul que havien reformat i pintat perquè servís de Casa de Santé, però aquest no complia les condicions d’intimitat i higiene adequades per atendre. Tot i això, acondicionant-lo de la millor manera possible, es feu un jornada massiva.

Arran d’això, ens adonaren i insistiren en el fet que per a una major descentralització de l’assistència sanitària i poder oferir uns serveis adequats, a més de personal, s’havien d’habilitar equipaments amb les condicions higièniques adients i, com a mínim, aigua corrent.

Posant en marxa els programa d’assistència sanitària-.

El programa “Millora de l’abast i eficiència de la xarxa d’atenció primària i salut matern-infantil a Touba Mboul” arrenca d’aquesta situació i el treball en xarxa entre entitats de tres nuclis del municipi i el Poste de Santé de Mboul.

Entitats de Diawré Kouta, Keur Ma Diop i Diawé Sérère es comprometen a habilitar una casa de Santé a cadascun dels seus municipis a les quals un auxiliar atendrà de manera regular -situacions, com ara, prendre la tensió, nivell de sucre, etc.- i subministrarà medicació bàsica i, alhora, tal com estava previst al programa estatal d’estratègies avançades, una vegada al mes es desplaçarà a aquests equipaments la infermera i matrona del Poste de Santé.

Membres de la diàspora vinculats a la nostra entitat, entre els mesos de desembre del 2014 i febrer del 2015, inicien una reforma molt bàsica de l’equipament de Días de Kouta dotant-lo d’un espai de consulta, una sala de cures i la farmàcia.

L’equip de voluntaris de l’estiu finança la instal·lació d’una placa solar, mentre l’APDDK, per la seva banda, s’ocupa de fer arribar a la Casa de Santé aigua corrent i de gestionar la contractació d’un auxiliar.

A les altres dues cases de Santé previstes al projecte, la de Keur Ma Diop disposa d’un equipament nou amb aigua i electricitat, mentre que a Diawé Sérère no es disposa de cap, habilitant una aula de l’escola per fer les funcions mentre -amb el nostre suport- s’inicia la construcció d’un nou equipament.

Un equip de voluntaris acompanyaria durant l’estiu als auxiliars locals, dins d’un acord amb la regió sanitària i el Poste de Santé de Touba Mboul de suport al programa d’estratègies avançades, en la realització de consultes en aquests 3 equipaments i en d’altres del municipi que així s’acordessin.

Entre els mesos de juliol i setembre, el nostre equip sanitari format en aquesta edició 2015 per un metge de família (de Tortosa) i 5 infermeres (2 de Reus, 1 de Cambrils, 1 de Tarragona i 1 de Madrid) feren jornades de consulta gratuita a les 22 poblacions del municipi de Touba Mboul i, gràcies al suport a l’hospital Verge Cinta de Tortosa que ens facilità medicació i penicil·lina, llançaren també una campanya per a tractar de manera gratuïta una malaltia infecciosa amb molta incidència a la zona.

Paral·lelament a aquesta acció programada per a l’estiu, al juny d’aquest mateix 2015 havia sortit publicada per primer cop en anys la convocatòria de subvencions de l’ACCD a la qual, incorporant a la proposta del programa “Millora de l’abast i eficiència de la xarxa d’atenció primària i salut matern-infantil a Touba Mboul” la contractació per part l’APDDK d’una infermera i una matrona, vam presentar-nos i aconseguiren ser un dels 25 projectes seleccionats d’entre els gairebé 200 que es presentaren.

Això ens permeté desenvolupar molt més del que havíem previst inicialment el projecte original i consolidar les xarxes de treball amb la Regió sanitària i d’altres entitats a les poblacions de les quals -desplaçant-se allà setmanalment els professionals sanitaris contactats per l’APDDK- s’oferia també aquest servei d’atenció primària i matern-infantil, contribuint així a acomplir amb el programa estatal d’estratègies avançades tot reforçant el personal qualificat que atén de manera regular als punts de la xarxa.

Ara bé, disposar d’equipaments i personal era només la base sobre la qual engegar el projecte. El principal hàndicap que ens vam trobar, des de l’inici, era la concepció de l’atenció sanitària com un luxe econòmic que no es podia permetre una àmplia part de la població.

El personal sanitari de l’APDDK esdevé una mena d’agents de desenvolupament local en l’àmbit sanitari, apropant a la població a una concepció de l’atenció primària com un servei de proximitat i que cerca l’assistència sanitària universal, alhora que -òbviament tot això té un cost- es cerquen solucions no tant per a cobrir l’atenció -que el primer any estava subvencionada- com el cost de la medicació, les proves i els especialistes.

Inicialment es constitueix un comitè per a estudiar “els casos socials”, és a dir, l’atenció de les persones a les quals -a través d’un pot aportat per les persones sòcies de l’APDDK i els ingressos de l’atenció- s’ajudaria a sufragar aquestes despeses, si bé l’alt índex de pobresa complica aquesta discriminació positiva.

En aquesta conjuntura, un altre cop la fortuna ens situa davant el llançament d’un programa estatal de promoció de mútues de salut per afavorir l’accés universal a l’assistència sanitària. El mateix ofereix a les persones sòcies de les mútues constituïdes sufragar un 80% a tota la piràmide sanitària de les despeses d’atenció, medicació i proves.

L’APDDK inicia una complicada negociació amb la regió sanitària per constituir-ne una a Touba Mboul, amb l’oposició principal d’alguns líders comunitaris -que controlaven la farmàcia privada- i el mateix Poste de Sante de Touba Mboul (equipament públic), que obligà a mobilitzar contactes i arribar al ministeri de Sanitat per desbloquejar la situació.

Finalment s’arriba al pacte de dinamitzar una mútua que ja existia, però gairebé inactiva i que la majoria de la població desconeixia. Els casos socials es vehiculen a través d’aquesta mútua, pagant la quota l’APDDK, la qual cosa permet atendre un volum de casos molt més ampli i el retorn del 80% de l’atenció donada i despesa en medicaments.

L’extensió d’aquest sistema a tota la piràmide sanitària, a més, permet derivar a l’hospital els casos que no poden ser atesos a un centre d’atenció primària.

Aquest conjunt de factors van tenir una incidència molt important en l’àmbit de l’atenció matern-infantil. Habitualment fins al setè mes d’embaràs les dones no acostumaven a visitar-se. S’aconsegueix que un alt percentatge vinguin a consultar-se des de l’inici de l’embaràs, fins i tot per fer-se la prova, així com se’ls recomana realitzar-se una ecografia per a prevenir i avançar-se a problemes durant el part.

Per a fer-se un exemple de l’estalvi, una ecografia té un cost de 10.000 FCA (15 euros), mentre que si ets mutualista el cost és de 2000 FCA (3 eur), a més l’assistència al part té un cost de 20.000 FCA (30 eur.), que queda reduït a 4.000 FCA (6 eur.). Davant l’eventualitat d’haver de ser tralladada a l’hospital, de donar-se complicacions, únicament s’hauria de cobrir el 20% del cost dels medicaments i l’atenció rebuda al mateix.

L’alt nombre de persones que es mutualitzen, gairebé el 90% a través de les Cases de Santé vinculades al projecte, contribueixen a donar visibilitat a l’APDDK i la mútua que impulsen i els permet accedir els anys 2016 i 2017 a tota una sèrie d’accions de capacitació organitzades per la JICA (Cooperació japonesa), assessor i cofinançador d’aquest programa estatal de Mutualització, destinades a cercar vies per garantir aquest accés universal a l’assistència sanitària.

D’altra banda, arran la posada en marxa al Senegal d’aquest projecte sanitari a Catalunya vam rebre diverses propostes de participar en accions vinculades a la lluita contra la Mutilació Genital Femenina, les quals recolzem, però havent d’accentuar que a la zona on treballem no es donaven casos.

Per corroborar aquesta situació vam demanar l’opinió a la responsable de la regió sanitària de Mbacke, qui afirmà literalment que “ja hi havia bastants problemes a la zona com per a insistir en un que no es donava”.

En el seu lloc, ens proposen treballar en la lluita contra el matrimoni precoç, ja que hi havia una alta incidència de noies que es casaven a partir dels 12 anys i -en quedar-se embarassades moltes joves- els sanitaris es trobaven sovint amb problemes al part.

El matrimoni precoç és un costum molt estès a la zona. L’oposició oberta al mateix, de partida, podria percebre’s com impopular. Així que una de les estratègies que es posa sobre la taula per combatre’l és aconseguir que el màxim de noies romanguin al sistema escolar, com a mínim, fins als 16 anys.

Moltes noies, en acabar la primera etapa de la primària (12 anys), abandonaven l’escola per a aprendre les tasques domèstiques i preparar-se pel seu rol de mare i esposa. Aconseguir que cursin la segona etapa d’escolarització obligatòria permetria a les noies tenir una major maduresa a l’hora d’afrontar una situació vital tan important com un matrimoni i, de donar-se el cas, manifestar el seu desacord a casar-se amb la persona suggerida pels seus progenitors.

Millora de la qualitat educativa i la lluita contra l’abandonament escolar fins a acabar la secundària-.

Abans de l’any 2015, coincidint amb els objectius del Mil·lenni i recursos vehiculats al Senegal a l’accés universal a l’educació a través de la cooperació internacional, s’havia assolit un percentatge d’escolarització a primària que les xifres oficials situaven per sobre del 90% dels nens i nenes a la zona.

Ara bé, més enllà d’aquesta escolarització bàsica, el nombre d’alumnes que accedeix a la secundària és molt baixa i tendeix a discriminar més a les famílies pobres i que es dediquen a la ramaderia, les nenes i membres d’alguns grups ètnics com els peulh.

El baix nivell de l’alumnat (en no superar una mena de prova de revàlida de la primària), les distàncies i el cost de manutenció -en trobar-se els instituts a les capitals de municipi- s’utilitzen sovint com a arguments per a justificar aquest abandonament en acabar la primària, si bé sovint hi ha d’altres factors socioculturals que empenten a prendre aquesta decisió, com ara, anteposar el matrimoni com aspiració vital i el rol reproductor i domèstic de la dona a l’accés a l’educació secundària.

En l’àmbit educatiu, a més de fer reformes als equipaments escolars, per a contribuir a augmentar el nombre d’alumnes que superen les proves d’accés a la segona etapa d’educació obligatòria durant els curs 2015-16 vam engegar un projecte amb l’AMPA de Diawré Kouta i els mestres de l’École Elementaire que consistia a reforçar el servei de menjador escolar per a que, fora d’horari escolar, poguessin destinar-se algunes tardes a fer classes de repàs als alumnes que mostressin més dificultats en l’adquisició de competències logicomatemàtiquesi lingüístiques.

L’estiu de l’any 2015, per ampliar les línies de treball en la lluita contra l’abandonament escolar, ens reunim amb responsables de la Inspecciód’Educació i Formació de Mbacke (IEF) i l’Associació de Pares i Mares de Mbacke amb la intenció de promoure un espai de debat entre mestres, famílies i líders comunitaris del departament de Mbacke per a reflexionar sobre les causes -entre les quals té una importància destacada el matrimoni precoç- d’aquest baix accés a secundària i proposar alternatives per reduir el seu impacte.

Arran aquesta iniciativa, durant el curs 2016-17, presentem i és seleccionat el projecte “Procés comunitari i participatiu per a reduir l’abandonament escolar fins a a a la secundària a 15 nuclis del departament de Mbacke”, a la Convocatòria de l’edició 2016 per a entitats de les demarcacions de Lleida, Girona i Tarragona en l’àmbit de la cooperació internacional.

Això ens permet consolidar una altra línia de treball en l’àmbit educatiu i assolir alhora una incidència a escala del departament de Mbacke, en incloure en aquest darrer projecte escoles dels de Touba Mboul, Ndioumane i Kaël.

Fruit de la implementació d’aquest projecte s’elaborà el Programa de lluita contra l’Abandonament escolar fins a acabar la secundària (PLAS) que estableix un diagnòstic, comissions de treball i fixa un full de ruta a seguir per a la seva implementació.

També, a través d’aquest procés participatiu i comunitari i focalització en els factors socioculturals, s’aconsegueix anar teixint una mena de nova legitimitat a la qual es prioritza el dret a l’educació sobre d’altres dimensions, com el treball infantil en horari escolar o l’accés precoç al matrimoni, base sobre la qual ara si es pot actuar més obertament sobre aquestes causes d’abandonament.

A l’execució del PLAS es diferencia entre aquelles accions a l’abast -amb recursos propis- de la mateixa comunitat i agents locals, a implementar al següent curs, d’altres que més que recursos econòmics requeririen de suport institucional -estratègies, polítiques i lleis estatals- encaminades a vetllar per a la reducció de l’abandonament escolar i vigilància de l’acompliment de les mesures acordades i, per últim, d’altres que necessitaven inversions importants -millora en les comunicacions i sistema de transport, serveis escolars, etc- només a l’abast de l’estat o partenaires internacionals.

D’aquesta manera, l’execució del PLAS els pròxims anys es vincula a actuacions que poden desenvolupar-se tenint en compte només els recursos propis del teixit associatiu implicat al PLAS, d’altres que cerquen sinergies amb la posada en marxa de programes i accions estatals adreçades a aquesta mateixa problemàtica i, per últim, en aquells casos que es requereixen recursos externs, dissenyant conjuntament amb els agents educatius projectes i cercant finançament per a la seva implementació.

Emprenedoria i sobirania alimentària-.

Dins de l’equip que viatjà al Senegal l’estiu del 2015 hi havia un cooperant de la Terra Alta que, aprofitant una convocatòria per a estudiants de la URV Solidària, donà forma i presentà un projecte suggerit a l’APDDK pel Centre Nacional Avícola del Senegal (Dakar) que aconseguí finançament.

Ens recomanaven un concepte de granja on, la gestió administrativa, sanitària i compra d’imputs estigués centralitzada i se n’ocupés personal contractat pel GIE (una mena de petita cooperativa), l’engreix dels pollastres corria a càrrec de les dones i nens -dins del pati familiar- dels grups domèstics que formaven part del GIE, mentre la comercialització era mixta i permetia a les dones vendre al detall i els excedents a la cooperativa.

Era una bona proposta per a complementar durant l’estació seca els ingressos del grup domèstic, donat que l’activitat econòmica principal de la zona, coincidint amb l’època de pluges, era el cultiu del cacauet -entre els mesos de juny i setembre- i la resta de l’any gairebé no hi havia cap altra font d’ingressos.

La posada en marxa del projecte tingué molta acceptació, iniciant-se a 20 grups domèstics als quals se’ls facilità formació, el mòdul d’engreix dels pollastres i el suport sanitari i administratiu de la cooperativa, mentre a canvi les famílies beneficiàries havien de retornar un percentatge dels beneficis que obtenien a la cooperativa i aquesta destinar-los a incorporar al GIE d’altres grups domèstics.

Érem conscients que l’abast d’aquesta acció era molt limitada i no tenia efectes significatius sobre l’economia local, més enllà de facilitar uns ingressos extres a les famílies que contribuïssin a mitigar les dificultats de l’estació seca.

Ara bé, malgrat que era necessari un debat sobre la possibilitat d’altres alternatives més avantatjoses en el sector agroramader per a la població de la zona, la conjuntura de bons preus entre els anys 2014 i 2016 del cacauet -afavorida per bones collites a la zona i la venda de gairebé tota la producció al mercat xinès, situació de crisi que comportà a escala regional l’emergència sanitària de l’Èbola i les sequeres en països dels voltants- tampoc contribuïen a incentivar i a prioritzar canvis en el sector amb un impacte significatiu a la zona.

Mentre la implementació dels programes sanitari i educatiu avançaven molt més ràpid d’allò que havíem previst, vam haver de deixar al calaix -a l’espera d’un moment més propici- la posada en marxa d’actuacions al sector agroramader més ambicioses i d’impacte en la millora de qualitat de vida de la població de la zona.

El cinquè eix: Educació pel desenvolupament-.

Aclarir que l’Educació pel desenvolupament no era una línia prioritària de la nostra entitat i que, els programes desenvolupats entre els anys 2015 i 2017 són fruit de les circumstàncies i context que ens trobarem, ja que inicialment la tasca de difusió del que feien al Senegal l’havíem encaminat a donar a conèixer els programes que implementàvem a les persones voluntàries que ens acompanyaven les campanyes d’estiu i aconseguir suport per aquestes, com ara, donació de medicaments dels hospitals del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre.

De fet, el primer projecte explícitament adreçat a l’Educació pel desenvolupament (EdP) no té a veure amb el Senegal, sinó amb la situació dels refugiats que fugen de Síria i comencen a arribar a les fronteres de Grècia.

Si bé no érem una entitat especialista en asil ni preteníem ser-lo, si teníem experiència en l’acollida del col·lectiu immigrant i accions de defensa dels drets humans. Donat aquell context de l’any 2015, vam considerar que calia recolzar accions a escala provincial de defensa del Dret d’asil i fomentar d’altres encaminades a afavorir l’arribada i acollida de persones refugiades al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

Amb aquesta intenció, en el marc d’una convocatòria del Fons Català de Cooperació al desenvolupament adreçada a finançar iniciatives que sensibilitzessin sobre la situació de les persones refugiades i a preparar el terreny per a la seva acollida a Catalunya, presentem un projecte a la convocatòria del 2015 -Catalunya amb el dret internacional, el dret d’asil una garantia per a tothom- que acaba sent subvencionat.

La intenció era afavorir la proliferació de grups locals al màxim de poblacions del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre que volguessin implicar-se en tasques de sensibilització i, de manera destacada, facilitar l’acollida de persones refugiades als seus municipis.

Es feren xerrades i tallers a entitats i centres escolars de municipis de les Terres de l’Ebre (Amposta, Tortosa, Deltebre, Bot, Pinell de Brai, Corbera d’Ebre) i el Camp de Tarragona (Tarragona, Vila-seca i Salou) i, arran d’aquestes accions, naixeren iniciatives que concretaren aquesta tasca de suport i acollida a persones refugiades a escala més local.

Seria el cas de la Plataforma Terra Alta, Terra d’Acollida que uneix grups locals i entitats que treballen en xarxa per afavorir l’acollida de persones refugiades a la comarca de la Terra Alta. Una aposta per les sinergies que poden donar-se entre el món rural i iniciatives solidàries que aconseguí -l’any 2019- es fes a Gandesa l’única formació de mentoria a les Terres de l’Ebre organitzada per la Generalitat, es constituís la Taula per les persones refugiades a la Terra Alta i s’acollissin a Orta de Sant Joan les primeres famílies de persones refugiades.

També es constituïren grups locals a Tarragona, Salou i Vila-seca que, encara avui dia, continuen donant suport -recerca de feina, habitatge, gestió administrativa, etc- a vàries famílies de persones refugiades d’origen sirià arribades al Camp de Tarragona, així com col·laborem amb d’altres iniciatives o accions de compromís amb la defensa del dret d’asil, com ara, la Campanya Volem Acollir, de la qual -juntament amb la Federació de Senegalesos del Camp de Tarragona- vam facilitar la seva presentació a Salou.

Quan al Senegal, en estar formada la nostra entitat per membres de la diàspora i fer projectes de cooperació internacional, se’ns té en compte com a interlocutors a l’hora d’abordar situacions que tenen a veure amb el Senegal, com la ja al·ludida de la MGF o d’altres relacionades amb l’ambit sanitari, però no disposem de quelcom així com una guia o programa per difondre de manera sistemàtica el que fem.

Una major visibilitat al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre de què feia la nostra entitat al Senegal podia afavorir l’establiment d’aliances amb altres actors tant de l’administració pública com privats per a col·laborar en els programes que estavem executant i compartir la seva expertesa amb les nostres contraparts al Senegal.

Així neix el projecte “visibilitzar per existir” que, de fet, fou una proposta del periodista Dani Gutiérrez i el Grup de Comunicació Ebre a la nostra entitat per crear continguts audiovisuals que – basant-se en les iniciatives que promovíem des del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre al Senegal- impliquessin als mitjans de comunicació en el món de la cooperació i fiquessin l’accent allò que es fa des d’un àmbit més local.

Aquesta proposta, nascuda més aviat per encàrrec, però que considerem molt encertada, es presentada també l’any 2016 a la convocatòria de l’ACCD per actors de cooperació internacional a les comarques de Lleida, Girona i Tarragona en l’àmbit d’Educació pel desenvolupament, aconseguint també ser seleccionada.

Això ens permetrà disposar de materials i construir un discurs de què fem al Senegal adreçat a altres actors, com ara, els centres escolars i altres espais socials i culturals.

Servint-nos d’aquests materials hem organitzat diversos tallers al Camp de Tarragona (Salou, Cambrils, Vila-seca, Tarragona i Reus) i a les Terres de l’Ebre (Amposta, Tortosa, Poblenou del Delta, Pinell de Brai i Bot) per a donar a conèixer la tasca que juntament amb les nostres contraparts duem a terme al Senegal.

Una pràctica aquesta que ens ha ajudat a posar en valor la nostra manera de treballar, emfasitzant la creativitat local enfront dels discursos que reïfiquen la pobresa i necessitat de l’ajuda i solidaritat de les organitzacions internacionals, entre elles, les ONGD, tractant de centrar-nos -front un imaginari hegemònic d’Àfrica que centra la mirada en hambrunes, guerres i catàstrofes diverses- en els i les africanes, resiliència i capacitat de liderar la seva pròpia història.

Una línia de treball, que al igual que en la resta d’àmbits tractats en aquest escrit, anirem ampliant i consolidant entre els anys 2018 i 2021, periode del qual ens ocuparem a la pròxima entrada.

Published by

COOPERACIÓ ACTIVA CAMP DE TARRAGONA I TERRES DE L'EBRE

Cooperació Activa al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre agrupa principalment a persones arribades amb la immigració a les comarques tarragonines i a professionals relacionats amb els nostres àmbits d’actuació: sanitat, educació, bona governança, sobirania alimentaria i empreneduria, quant als nostres programes de cooperació internacional, i experts en mediació, estrangeria, drets humans i acollida lingüística en els d’acció social i interculturalitat. Volem facilitar, a través del suport a entitats veïnals i compromís d’aquestes amb mesures transformadores vers la igualtat de gènere, l’accés a drets bàsics i pressionar i recordar a les administracions la seva obligació de ficar tots els mitjans possibles per a garantir-los. Creiem que tothom pot aportar quelcom per a millorar el seu entorn i que la base per a fer-ho és l’auto-organització.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s